Per fi he acabat els exàmens!

VOLEM GRESCA I XERINOLA! VOLEM FESTA!

(No tingueu en compte tots els barbarismes de la cançó. També em fan mal les orelles!)

Avui començo els exàmens… i no els enllesteixo fins al febrer!!

D’aquí unes horetes… Biotecnologia farmacèutica! (per cert, quina merda d’assignatura).

I això només és el principi…

Within Temptation – The Heart of Everything (o com esguerrar una trajectòria de somni)

Within Temptation va ser el primer grup de metall que vaig escoltar. Fins llavors no n’havia escoltat mai cap puix que cap persona del meu entorn cartenia aquest estil de música. No obstant això, quan vaig escoltar-los per primer cop vaig quedar totalment esbalaït, alhora que encisat i meravellat per la seva música, que va aconseguir seduir els meus sentits. Finalment, i després de tota una vida sense presentar cap preferència envers cap estil de música en concret, n’havia trobat un que realment em definia i m’embogia.

Encara recordo quan, vora l’any 2004, cercant a través de la xarxa, vaig topar-me amb un fòrum de música metall (encara no he descobert com vaig anar-hi a parar), on nombroses persones recomanaven els discos de música que més els hi agradaven. Desconec les raons que van em van portar a descarregar aquell disc en concret i no un altre, però gràcies a la meva decisió les portes d’aquest gènere musical se’m van obrir de bat a bat. Aquest disc era el Mother Earth i, malgrat que ja han passat cinc anys des de la seva publicació, encara aconsegueix que resti embadalit i enartat cada vegada que l’escolto.

Nogensmenys, ja fa temps que la trajectòria musical de Within Temptation va a mal borràs. D’ençà del llançament del seu tercer i més controvertit treball discogràfic, The Silent Force, que no aconsegueixen sortir-se’n. The Heart of Everything és el pitjor àlbum de Within Temptation fins avui. De fet, The Heart of Everything pot ésser considerat com un dels pitjors discs del 2007, per molt que em dolgui dir-ho. Malauradament, i després d’haver-ne fet un munt d’escoltes, puc concloure que Within Temptation ha perdut bona part de llur identitat i que ha esdevingut un grup de cançons enganxoses amb l’únic objectiu d’augmentar els zeros del seu compte corrent bancari.

Però, anem a pams. The Heart of Everything pot ésser definit, sense cap mena d’embuts, com un disc adotzenat, decebedor, anodí, desencisant i ordinari. Però, podíem esperar res de bo d’un disc que va néixer mig mort?

Què collons n’han fet? Què collons n’han fet, d’aquella música tan sorprenent i captivadora que solien fer no fa gaires anys? No només encara hi estic rumiant, ans també estic intentant trobar una  resposta honesta i suficientment bona que em permeti entendre el perquè d’un canvi tan radical. Malauradament, només me n’hi ve una: un bon feix de bitllets. Malgrat aquestes paraules poden sonar molt cruels, The Heart of Everything és una bona mostra de la puixança de les noves tecnologies, de mediocritat i comercialitat barata. Amb prou feines podem reconèixer aquella vocalista les prodigioses cordes vocals de la qual aconseguien fer vibrar d’emoció, estovar i convèncer les persones més caparrudes i incommovibles i, alhora, fer agitar esbojarradament les persones més llangoroses i apàtiques que puguis trobar-te a teu entorn. Definitivament, Within Temptation és un altre exemple d’un grup amb una gran creativitat que se’n va a en orris degut a les males influències, les seves ganes d’esdevenir més grans i a un pèssim productor; un productor que caldria escapçar ràpidament perquè és un dels responsables de la inexplicable deriva comercial de Within Temptation.

Abans d’analitzar aquest disc a la menuda, m’agradaria esmentar breument alguns trets que es posen de manifest a l’hora d’escoltar-lo i que ja donen una idea de cap a on aniran els trets: americanització, retocs i efectes vocals, simplicitat, comercialitat i fals metall.

• Americanització de la seva música. El grup assimila tics americans i deixa de banda el so europeu, donant com a resultat un disc menys compacte i més simple a nivell instrumental. Aquest canvi només amaga un intent d’assaltar el mercat musical americà. Desconec qui els haurà aconsellat, però els ha ben entabanat. Cal renunciar a la seva essència per atraure més seguidors? Cal copiar fórmules musicals ja utilitzades per altres bandes per aconseguir captar-ne l’atenció?

• Retocs i efectes vocals. La veu de na Sharon den Adel apareix retocada en nombroses cançons amb la finalitat d’aconseguir registres que no li escauen tan bé i que són impossibles de reproduir en directe per les pròpies limitacions  vocals.

• Simplicitat. No és una cosa que vingui de nou, però la repetició d’una mateixa estructura (estrofa-tornada-estrofa-tornada-pont-tornada) és un exemple d’una greu simplificació musical i manca d’innovació que fa feredat.

• Comercialitat. La gran majoria de les cançons d’aquest The Heart of Everything no solament són extremadament comercials sinó  també els hi manca qualitat.

• Fals metall. Després de les nombroses crítiques que el grup va collir per haver suavitzat i endolcit les seves composicions, Within Temptation ha posat un xic més d’èmfasi a les guitarres, en un intent de tornar a captar vells seguidors que, arran de la publicació del The Silent Force, els varen deixar de banda. Això sí, sense endurir gaire el seu so no sia que els nous seguidors s’espantin i fugin cames ajudeu-me.
  El metall no és sinònim d’augmentar la potència de les guitarres quan s’està enllestint la producció del disc, sinó que és una manera de fer música. Algú hauria d’explicar-los-hi, perquè sembla que se n’hagin oblidat.

The Heart of Everything és tan decebedor perquè és molt complicat trobar-hi cançons increïbles, èxits reals (com ho varen ésser Ice Queen, Mother Earth, Enter o, fins i tot, Stand my Ground i Jillian (I’d Give My Heart)). Es un disc gairebé ple de cançons enllaunades, fàcils de digerir i sense cap mena de missatge. És a dir, que si cercaves quelcom nou i innovador amb qualque rerefons, treu les grapes del damunt d’aquest àlbum i llença’l a la paperera de reciclatge del teu ordinador.

Les úniques cançons que paguen la pena són Hand of Sorrow, The Cross, The Truth Beneath the Rose i Forgiven. Aquest disc podria ésser resumit sols amb aquestes quatre cançons. No obstant això, com que sóc una persona que li agrada enraonar-ho tot i justificar el perquè de les seves opinions, aniré esgranant mica en mica aquest àlbum, cançó per cançó.

The Howling: el disc ja comença amb mal peu. És una cançó extremadament repetitiva (oimés la tornada!). Les úniques coses que mereixen ésser destacades són l’orquestra (que tampoc és per posar-se a llançar coets; n’he escoltat de millors) i la dualitat vocal esmentada amb anterioritat. A l’estudi de grabació queda de puta mare, però que en directe és una presa de pèl.

What Have You Done: aquesta cançó és el punt on la carrera de Within Temptation va començar a trontollar i on es mostra l’aperduament de la seva creativitat, originalitat i essència. Bé, potser en faig un gra massa, però déu n’hi doret el canvi que varen fer. Abans he dit que no podíem esperar res de bo d’un disc que va néixer mig mort. What Have You Done va ser la carta de presentació d’aquest treball discogràfic i, evidentment, va esfondrar un fotimer d’expectatives d’un munt de seguidors.

What Have You Done no només és la pitjor cançó del disc, ans també de la seva trajectòria musical. És una còpia barata i dolenta de Bring me to life, del grup americà Evanescence. És un duet llastimós i dolent on la veu de na Sharon està tan retocada que amb prou feines podem creure’ns que és ella qui la canta (si tenim en compte llurs precedents). És la seva pitjor interpretació en un disc puix que utilitza una veu plana, mancada de matisos, sense transmetre res a l’oient i cedint tot el protagonisme a l’artista convidat, en Keith Caputo. De fet, és una cançó tan anti-Within Temptation que sembla que sigui ella l’artista convidada! Per si no fóra poc, la tonada és planera i la lletra una fidedigne collonada. Han passat gairebé tres anys d’ençà que vaig escoltar-la per primera vegada i, tot i que ja hi he posat call, encara cou un xic. És molt trist haver de renunciar a llur identitat i utilitzar una fórmula d’una cançó que va tenir èxit anys enrere, esdevenint un èxit mundial, per aconseguir captar l’atenció del mercat musical americà.

Frozen: la primera balada power pop de l’àlbum. És una cançó molt planera que aconsegueix embafar ràpidament a l’oient i que cerca la llàgrimeta fàcil, sense ensortir-se’n. La lletra és avorrida i la veu de la vocalista està retocada a dojo (na Sharon mai ha sigut capaç de cantar emprant aquests registres tan baixos). Una peça musical absolutament prescindible que confirma el daltabaix que està patint aquest grup.

Our Solemn Hour: representava que era el gran retorn als seus orígens més metàl·lics i sorprenents. Nogensmenys, ha estat més el soroll que les nous. No n’hi havia per tant. Les expectatives no s’han complert i aquesta cançó s’ha anat desinflant mica en mica a mesura que la seva escolta es repetia una vegada i una altra.  És cert que aquesta cançó suposa una millora envers les cançons anteriors, però no deixa d’ésser una peça molt repetitiva, molt previsible i que segueix al peu de la lletra els típics patrons comercials per aconseguir que l’oient s’hi enganxi amb facilitat. La utilització d’un cor grandiloqüent i la recitació de dues paraules en llatí és una molt bona estratègia de màrqueting que sorprèn a qui no hi està acostumat (és a dir, al públic que mai ha escoltat aquest tipus de grups. De grups que utilitzen aquests recursos n’hi ha a betzef). En aquest cas, però, i malgrat tot aquest seguit d’aspectes negatius, cal destacar que la veu de la vocalista sona més natural i no tan forçada.

The Heart of Everything: al principi pot sorprendre’ns la utilització d’un registre vocal molt greu per part de na Sharon. En fi, aquesta cançó permet que acabem d’adonar-nos-en, de la gran quantitat de retocs i efectes que ha patit la seva veu.  Una tonada totalment americana i que pretén ésser fosca (doncs això… que pretén ésser-ho). Només en destacaria els teclats d’en Martjin.

Hem arribat a l’equador de The Heart of Everything. La primera part és nefasta i penosa (oimés si la comparem amb els seus anteriors treballs discogràfics). Pop-rock embolicat d’unes guitarres que volen semblar potents i d’un seguit d’elements que pretenien conservar, sense gaire èxit, el seu so. Així mateix, heu pogut veure que amb prou feines parlo dels altres membres del grup. Per quin motiu no en dic res? Molt senzill, perquè són invisibles. Cap membre del grup destaca al seu instrument; en aquest disc (i també a l’anterior) actuen com mers acompanyants de la vocalista. No realitzen cap actuació que mereixi ésser destacada, res que sorprengui, res que aconsegueixi captar la nostra atenció i dir: Coi! Aquest membre (digem-li Ruud, Martjin, Robert, Stephen o Jeroen) és imprescindible en aquest grup; la seva tasca no només enriqueix la música, sinó que també en constitueix un dels pilars bàsics. Sense ell el grup se’n ressentiria un fotimer, car la seva aportació és insubstituïble. Doncs no. Malauradament, el seu paper no és imprescindible. Si ara fossin substituïts per uns altres membres no passaria absolutament res (deixant de banda la seva popularitat. Estic parlant d’un aspecte purament instrumental; a nivell de l’instrument). Aquí és on Within Temptation torna a punxar.

Un altre dels problemes d’aquest disc, fins ara, és la manca d’alts i baixos. The Heart of Everything s’ha anat enfonsant mica en mica, cançó rere cançó. Fins el moment no hi ha hagut res que hagi aconseguit engrescar l’oient que n’esperava quelcom més, de Within Temptation.

Hand of Sorrow: exemple que mostra que Within Temptation encara és capaç d’escriure bones cançons. Malgrat l’estructura de la cançó és repetitiva, tots els elements que han caracteritzat aquest grup (especialment arran del Mother Earth) tornen a sortir a la llum. Hi ha un bon equilibri entre les guitarres i l’orquestra, una veu natural i emotiva i una lletra més elaborada són els trets que fan més llevadera aquesta peça musical. Per què serà tan complicat escriure cançons com aquesta?

The Cross: la millor cançó del disc.

I valtros, no en sentiu?

Benvingudes i benvinguts a Xerrics estridents!

Xerrics estridents és un petit racó virtual que neix amb la intenció de recollir els meus pensaments o reflexions envers la música, un dels meus motors vitals, així com per esdevenir un petit espai on publicar-hi les meves opinions sobre fets que afectin el meu país, actualitat, llengua, cuina,  ciència i més temes que ja m’eixiran a mesura que vagi escrivint. Espero no atipar-me’n aviat, d’aquest bloc!  (No he pogut fer-ne reeixir cap, de tots els blocs que he tingut al llarg de la meva vida). Tenint esguard que tot just hem encetat un nou any, espero sortir-me’n.

Les entrades es faran, evidentment, en català. Malgrat que no sóc filòleg de la llengua catalana (qui sap si qualque dia decideixo posar-me a estudiar aquesta carrera), procuraré escriure-les amb la màxima correcció possible. Des d’aquest humil post d’inici demano disculpes a tothom pels errors que pugui realitzar d’ara endavant. Així mateix, m’agradaria comentar que seran molt ben rebuts tots els suggeriments i correccions lingüístiques que feu, car cal tenir cura de la nostra llengua; una llengua que, malauradament, està perdent la seva identitat.

Gràcies per visitar aquesta bitàcola i per perdre-hi una mica de temps. Espero que us divertiu i que hi participeu. Amunt!